Als ports camerunesos, quan la destral colpeja un tronc de Samanguila, els vells fusters somriuen. Aquest so greu i ressonant els diu tot el que necessiten saber: tenen davant una de les millors fustes per construir vaixells.
Aquesta caoba africana, que els colons francesos van anomenar acajou, és molt més que simple fusta. És la memòria viva de les drassanes tradicionals, on cada estella fa olor de selva i salabror. Els mestres constructors de Douala expliquen que els seus avis seleccionaven els arbres en lluna minvant, quan la saba baixa i la fusta està més seca.
El Secret de la Seva Resistència
El que fa especial la Samanguila no és només el seu preciós color roig ambrat, sinó la seva increïble capacitat per desafiar el temps i els elements. Les piragües fetes amb aquesta fusta naveguen durant dècades sense podrir-se, mentre el sol i l’aigua salada només aconsegueixen donar-los un to més noble i profund.
Al mercat fuster de Yaundé, els compradors experts en proven la qualitat d’una manera singular: raspen lleugerament la superfície i oloren. L’autèntica Samanguila desprèn una aroma dolça i terrosa, com el bosc després de la pluja.
Un Futur Incert
Avui, la Samanguila s’enfronta al mateix drama que moltes fustes nobles: la seva excel·lència és la seva maledicció. Els troncs centenaris són cada cop més escassos, i els joves fusters han d’aprendre a treballar amb peces més petites. Alguns tallers han començat a barrejar-la amb altres fustes, però els puristes insisteixen: res no iguala la Samanguila pura.
Mentre el sol es pon sobre el golf de Guinea, les últimes embarcacions tradicionals de Samanguila continuen lliscant sobre les ones. Són testimonis silenciosos d’un art que lluita per no convertir-se en relíquia, d’un diàleg entre l’home i la fusta que fa segles que es talla.
Sabíeu que…?
A la regió del Congo, alguns pobles creuen que els esperits dels avantpassats habiten els vells arbres de Samanguila, protegint els mariners que naveguen en vaixells fets amb la seva fusta.